estimada-anna

Rotterdam, 5 d’octubre de 2019
Estimada Anna,

Ja fa més d’un mes que sóc aquí a Rotterdam. Exactament un més des que vaig arribar a la residència on visc, que és qualsevol cosa menys qualsevol de les idees sobre una residència d’estudiants que podia tenir abans d’arribar. No tenim una sala comuna, compartim setze persones la cuina i els lavabos, però no tenim un espai físic on relacionar-nos.

Ahir, estava ballant en una innauguració. Una sala de ball, plena de fum de bomba de fum d’aquestes de teatre, amb l’única il·luminació d’una projecció en un teló de fons. Ballavem i per mi, tot i que estava amb algún dels meus nous companys i companyes de classe, tothom era desconegut. Era la primera vegada que ballava música tecno i m’ho passava bé i no estava pendent de res més sino el meu cos, el ritme i els moviments. Això era tot o l’únic que tenia. A la meva memòria, totes les experiències similars a la d’ahir estan relacionades amb les persones amb les que em trobo ballant amb les quals normalment hi mantinc algun tipus de vincle, ahir era diferent.

La pista de ball era petita i hi havia poques persones ballant, hi havia molt espai per moure’s lliurement. Era inevitable no recordar els teus plàstics i silicones i perles platejades i escayoles esberlades. Ahir vaig entendre del que proves de parlar, no del que parles. No tenim paraules per descriure experiències tant complexes i concretes. També comprenia aquest despleçament de la discoteca al cub blanc. Últimament estic bastant capficada en com la metàfora és un dels mecanismes que més conformen els nostres cossos i la nostra experiència a través del llenguatge i la cultura. I a partir d’aquesta idea del desplaçament metafòric, de posar un nom a una cosa que no és el que li pertoca en l’ordre lògic podia entendre’t mentre ballaba.

Fa un mes que sóc aquí i no sóc a Barcelona. Vaig venir amb l’impressindible. Tot i que fa més d’un any que no pinto, però, vaig posar a la maleta les aquarel·les i els pinzells… El cas és que he anat col·leccionant coses o deixalles. Vaig comprar-me un pack de cebes de tulipà per fer-les germinar durant els messos que seré aquí i per tenir-hi una mica de vida, més enllà de la meva, a l’habitació. Quan vaig arribar a casa amb les cebes vaig veure que a l’informació de l’envoltori especificava que no floreixen fins a l’abril, quan ja tornaré a ser a Barcelona. Així doncs, tinc un paquet, una bossa transparent i foradada, plena de cebetes que no faré germinar ja que no les puc veure florir mentre sigui als Països Baixos. S’han convertit en un souvenir. Tinc tres boles de cabells, de quan els recullo de la dutxa, els enganxo a les rejoles de la paret mentre m’ensabono i així evito que s’embussi el desguàs. Tinc la pell assecada i dues llavors d’alvocat que m’he menjat aquestes setmanes, les llavors, també sense germinar. Com matèria potencial, m’agrada conservar-les en aquest estat entre-mig. També tinc unes quantes malles, d’aquestes amb les que venen les mandarines i les cebes i els alls als supermercats. Tot aixó en dues oueres de mitja dotzena de color verd pistatxo i varis pots de vidre que he rentat i els he tret l’etiqueta de Melmelada, de Pesto, de Nutella, de Tomaquet Sofregit… (però en holandès)

És curiós com em sento molt lleugera, l’habitació on dormo no és la meva i tot el que m’envoltava a Barcelona, aquí no ho tinc. A la vegada, no deixo d’acumular i acumular i tampoc se que fer-ne del que ja tenia acumulat. Per la primera classe de les Social Practices en les que estic matriculada, vam haver de llegir The carrier bag theory of fiction de Ursula K. Leguin, i m’agrada aquesta idea de pensar-me com una antiheroïna que acumula i conta rondalles. Vaig parlar amb l’Helena, per què recordava que ella citava aquest text al seu tfg. Ens imagino com tres bruixes amb tres bosses de plàstic —en comptes de cistells de vímet— que recullen porexpan dels carrers en comptes de fruits silvestres i herbes guaridores.

Vaig copiar a mà a la meva llibreta el capitol de “La calaixera” de La vida material que vas enviar-me i l’he rellegit varies vegades. El que em sorprén, o em corpren, és aquesta capacitat que té la literatura de convertir en extraordinari algo tant quotidià com és obrir un calaix d’una calaixera i trobar-hi una peça de roba envellida d’ “un blanc esgrogueit lluminós, esquitxat de taques rosa pàl·lid”. A la vegada també em fascina com a través d’aquesta lectura te’n recordes de mi i d’aquell parell de papers vermells i vells. Eren al fons de dos calaixos que vaig trobar-me un dimarts, dia de recollida de mobles vells, al carrer mallorca. Vaig penjar-los a l’aula Miró ara fa gairebé un any per provar de parlar de les coses d’endins i les coses que cauen. O de com el sol i el temps fan que els vermells es tornin rosa pàl·lid.

Un petó d’esquimal,
___
j t r