estimada-helena

Rotterdam, 25 de setembre de 2019
Estimada Helena,

Tornant a la residència en bicicleta s'ha posat a ploure. El cel era tot gris des del matí, però un gris pla, sense matisos, era tot una massa uniforme de núvols. Fins avui, quan plovia, plovia poc i plovia suau i et mullaves però l'aigua t'acariciava en trobar-se amb les teves galtes i lliscava suau fins a la barbeta i queia una goteta que esquitxava el terra i se'n trobava d'altres i juntes feien un bassal mínim, un bassal de dues o tres gotetes d'aigua de pluja. Fins ara era una pluja graciosa i juganera, d'ara aparec i ara desaparec i et faig la guitza i si no duus les botes d'aigua potser mullo els peus. I com que per mi tot això és novetat, m'és igual.

Avui pedalava i quan creuava Willemsbrug, el de color vermell, l'altre és d'en Calatrava, és blanc i l'estructura és més dinàmica, aquí el coneixen amb el nom d'Erasmusbrug, s'ha posat a ploure violentament. Les gotes semblaven agulles quan picaven les meves mans, que suportaven aquesta sensació aguda de l'aigua amb el fred com podien, aferrades al manillar de la bicicleta. Les pestanyes no donaven l'abast amb la seva tasca d'obstaculitzar l'entrada d'aigua als ulls. Per poc les parpelles se'm col·lapsen i em quedo cega, anaven tan de pressa a obrir i tancar que no em sorprendria si demà tinc agulletes.

Recordes aquella escultura que vas fer, que és una gota amb pestanyes enganxades? Demanes un desig quan et cau una pestanya? Però, i si no bufes i la guardes? A mi em va caure l'ungla del dit gros del peu esquerre i vaig conservar-la en un cilindre transparent.

De camí cap a la residència, en direcció sud, un cop he passat Williamsbrug, faig via per un carrer ample, amb plataners a banda i banda. En un d'ells, des del primer dia que vaig fer aquest trajecte, de les branques penja un llençol blanc. Quan torno que ja és fosc, el fanal que hi ha darrere l'il·lumina i amb el vent balla entre les branques. Duia el paravent amb caputxa i només m'he mullat la cara i les mans, però no duia res que em cobrís els texans. A mesura que avançava, els texans grisos dels anys vuitanta, pesaven més i més i més i més i a cada pedalada notava com friccionava la roba amb les meves cuixes. La notava freda, la roba, però el meu cos estava encès de l'esforç. Mentre pedalava i parpellejava i les sabates es convertien en piscines particulars pels meus peus, notava els mitjons molls com molsa entre els dits. La molsa que es troba a l'obaga de les muntanyes que és sempre humida que s'arrapa a les roques que sobresurten i a les escorces dels arbres que vesteixen la muntanya amb un abric, un abric de vellut verd ampolla. O el mitjó terrós com el sotabosc a la tardor en una roureda, que grates la terra i en surten els cucs de color carn gelatinosos, cartilaginosos. Bellugant-se, belluga, belluga. O també m'imaginava com una dentadura postissa, com la geniva sense dents que està constantment en remull salival. El llagrimal no para mai de la vida de generar llàgrima i mantenir humits el glòbuls oculars. Els pantalons només s'han mullat per la part posterior i l'anterior és ben seca. En arribar a casa es definia completament una línia que quasi coincidia amb les costures laterals dels pantalons. M'ha costat molt treure-me'ls, i costarà molts dies que s'eixuguin. Són gruixuts. Els mitjons semblen dues orelles caigudes de gos abandonat.

Un petó de papallona,

___
j t r