estimada-marc

Schiphol Airport-Amsterdam, 23 de decembre de 2019
Estimat Marc,

Vuelvo a casa por navidad como el turrón. L’avió surt a tres quarts de deu de la nit si tot va sobre el previst. Des que he sortit de la residència fa ben poca estona —encara sóc al tren camí a l’aeroport— que estic com emocionada, com compungida. I feliç a la vegada.

Crec que no només parlo de sensacións sino de fets que podré comprovar. Durant aquests messos han canviat moltes coses del meu ordre de valors. Sobretot pel que fa la família i els amics, sent el període més llarg fins ara que passo fora de casa.

Ja sóc a l’aeroport. M’espera tota una tarda d’espera. Sóc un desaspero. El meu vol surt a tres quarts de deu de la nit. Son dos quarts de sis de la tarda. No és el primer cop que em passa una cosa així. Ara ja deu fer uns quatre estius vaig viatjar sola per primera vegada a Londres. Allà hi tenia una amiga treballant i vaig allotjar-me al seu estudi durant una setmana. A la tornada vaig passar-me gairebé més de cinc hores esperant a l’aeroport per por a quedar-me tirada. Vaig estar dibuixant els hostessos que passaven amb les camises apretades i els pantalons ajustats. Aquell també era un vol de nit. Estan netejant el terra de la GATE B30, el meu vol surt de la GATE B31. Estic assegut. Els seients estan gairebé buits. Només som quatre i la màjoria de persones deuen ser del vol que hi ha programat abans del de Barelona. La màquina fa un nyec nyec nyec nyec amb les rejoles humides i se sent el motor de la màquina huuuuuuuuuu de teló de fons. Una noia acaba de seure al meu costat, sorry i just need to plug my laptop. Hi ha un endoll just darrera meu. A la dreta una cinta transportadora, d’aquestes que hi ha els aeroports diu nyigo nyigo nyigo nyigo tota l’estona i una veu robòtica cada dos per tres et recorda mind your step o algo així, no ho entenc del tot bé. Segurament deu ser holandès. Es feia fosc mentre venia en tren cap aquí. Ara ja és negre nit. Just davant on acaba la cinta transportadora, hi ha el KISOSK 29. Hi ha una dona dreta amb abric negre menjant-se un sànwitx cancerígen d’aquests que venen envesats als aeroports. N’hauré de menjar un d’aquí un parell d’hores si vull sopar alguna cosa abans d’embarcar. Arribaré passada la mitjanit a l’aeroport del Prat —ara Josep Terradelles— i tampoc he avisat als meus pares per què em portin res. Ja prou fan venint-me a buscar a l’aeroport tan tard. La gent en general viatja sola i espera escoltant música amb els cascos posats —excepte un home que hi ha a deu cadires a la meva esquerra, que no duu els cascos i sento els diàlegs del que sembla ser una sèrie o pel·lícula d’acció—. Aparentment semblaria que hi ha força silenci. Però hi ha molt soroll. Una de les coses que he après a fer aquests messos és escoltar els 0bjectes i subjectes: el zumzeig del conducte de ventilació, el nyec nyec de la màquina que neteja el terra, una conversa entre dos homes, l’home de la dreta amb el mòvil i la sèrie, passa una dona amb la maleta i les rodes dibuixen el so de les rajoles, la cinta nyigo nyigo, les tecles del teclat teclec teclec teclec teclec teclec, la barra de l’espai fa TECLEC a cada paraula que teclejo… Amb la Clara Balaguer vam fer un ten minutes walk. Vam sortir de l’aula totes les alumnes en fila i en silenci i vam caminar durant deu minuts pel voltant de l’academia. De tornada a l’aula, l’espai i la concepció que teniem dels carrers i canals del costat de l’edifici era totalment diferent.

Com et deia: aquests mesos els noto com un parèntesi, com una bombolla, com agafar la capa d’invisibilitat i tapar-te, fer-te invisible i desaparéixer però romandre al mateix lloc. Ara miro enrere i sembla que el 26 d’agost fos ahir mateix. Tinc gravada la mirada de la meva mare a través de les cintes del control i la llagrimeta que va estar a punt de cauren’s a les dues —o que ens va caure—. Avui torno per tornar a marxar i és estrany.

El diumenge 29 a la tarda vaig al teatre amb una amiga, podriem quedar per dinar, ja em diràs alguna cosa.

Ens abracem aviat,

___
j t r

Rotterdam, 18 de desembre de 2019
Estimat Marc,

Aquí no agafo el metro. Odio el metro de Barcelona. A la vegada, aquí que no el faig servir, el trobo a faltar. És el meu lloc de lectura. Llegeixo moltíssim al metro. Així no he de creuar-me la mirada amb cap desconegut. Cada cop que l’agafo i sobretot si el llibre que tinc entre mans em té absorbit. També m’anul·la, com si fos un túnel que et deixa eixut i exhaust. Odio el metro a primera hora del matí, entre les set i les nou. Quan tothom agafa la línia blava i baixa a Diagonal. O fa el transbord de sants i tots els treballadors dels bancs van encorbatats a passar el dia als seus despatxos de Francesc Macià o Maria Cristina. O quan hi ha congressos al recinte firal de l’Hospitalet i el metro s’omple com un ou per què els regalen tiquets de metro als congresistes i la ciutat sembla que només sigui per a ells. I les veïnes de Barcelona, què? Van encorbatats i amb sabates lluents i americanes i perfomats d’olor d’home amb dos ous penjats entre les cames. I parlen anglès i xinès i coreà i alemany. I venen a Barcelona a prendre sangria i paelles grogues fluor.

Al metro també m’hi he fet petons amb algun home desconegut que em mirava i jo el mirava fixament i al baixar a la mateixa andana ens hem agafat i ens hem menjat la boca l’un a l’altre. O també he tingut despedides accidentades que me les imaginava eternes com una abraçada d’ós bru però que la sirena del tancament de portes va convertir aquella despedida en la cosa més torpe i ensopida, i inclusive va saber-me greu que fos d'aquella manera. O tornar ebri cap a casa i quedar-me adormit al banc de l’andana. O buscar amb la mirada des del banc de l’andana les rates i ratolins que salten entre les vies o que fins i tot s’amaguen sota els bancs de l’andana. A Urquinaona en solen haver, de rates, sempre n’he vist moltes.

D’aquí a tres dies torno a Barcelona per nadal. I tinc ganes de passejar-me pel Born, pel Raval i prendre’m un vermut a Sant Antoni. Anar a visitar l’Àngel a la On the road. I perdre’m per Gràcia i anar al Verdi i baixar per la rambla del Poble Nou i remullar-me els peus a la platja. Encara no he pujat al Tibidabo des que visc a Barcelona.

Un petó,

___
j t r