estimada-margot

Rotterdam, 19 d'octubre de 2019
Estimada Margot,

Són gairebé les tres del matí. Avui he anat a la meva primera ballroom. Dijous vaig conéixer el col·lectiu queer de l’acadèmia i van dir-me que hi passés a treure el cap, que serien al Peformance Bar fins gairebé a mitja nit i així he fet. Ha sigut fabulós. Ha sigut alliberador. Com un bàlsam, un ungüent guaridor. Un oasis.
Mentre estava assegut i se succeïen les diferents categories només tenia al cap la paraula barricada. Una ballroom és una barricada. Una barricada on els cossos se celebren. Celebren la vulnerabilitat de ser cossos. I ho fan amb música i ballant al ritme del beat one, one, one, one, one, two, two, two, two, two, three, three, three, three, three, judges your scores! Ten across the boaaaard! deia l’speaker. Si pensava en barricades pensava en vosaltres que sou a Barcelona, i si t’escric a les tres de la matinada és perquè és l’únic i el mínim que se m’acut fer des d’aquí.
Per molt que sigui un espai festiu també és un espai de resistència. O podria dir- ho millor: la resistència ha de ser sempre festiva. En el pitjor dels casos, serà violenta, l’opressor sempre fa veure que és més violent i poderós que nosaltrxs. La gent no sap el poder que té, diu Brossa. Quedo bocabadada com malgrat tot, encara tenim força per a celebrar-nos, per participar a la categoria Realness o per recórrer gairebé més de 100 km durant tres dies des de tots els pobles de Catalunya fins a Barcelona. Després d’haver mort i morir de malalties relacionades amb la SIDA, de ser portadorxs del VIH, d’haver estat i ser desatesxs per aquest Estat del benestar —o de la precarietat—, d’haver- nos de prostituir, malgrat tot seguim vivxs i seguim aquí. Seguim presents malgrat la repressió. És per això que les nostres plumes al ballroom son còctels molotov pels qui fan com si no existíssim, els que miren a una altra banda. Són com un contenidor encés quan la policia —l’Estat— ve a pegar- nos per protestar i fer valer les nostres vides vulnerables. Perquè davant d’una porra nosaltres en cap cas podem ser lxs violentxs.
Aquesta setmana ha sigut de les més dures que he viscut els darrers mesos. M’havia compromés a cuinar el sopar de dilluns per a la trobada setmanal a casa la Mariana on amb les meves comanyes sopem i presentem els nostres treballs. Vaig esperar que es fes pública la convocatòria per a la concentració a Den Haag (La Haia) abans no fer cap moviment en fals. Tant bon punt vaig saber segur que l’Assamblea havia convocat una concentració vaig posar-me a cuinar una truita de patates. Vaig dur-la, abans d’agafar el tren, a casa la Mariana. Els vaig preparar el sopar i me’n vaig anar cap a l’ambaixada espanyola d’aquí els Païssos Baixos. D’haver estat a Barcelona, n’estic segura, hagués anat a l’aeroport caminant.
La política institucional o la dinàmica de partits, oblida, massa sovint, els cossos, les nostres vides. Sobretot en el cas del Procés però no només. També oblida els cossos quan la llei trans porta guardada als calaixos del
Una de les participant a la balllroom.
Aquí el sol no surt, i quan surt ho fa veure. No hagués imaginat mai com aquest fet m’afectaria tant. Bé, crec que no només és això, també se li ha de sumar la situació de soledat que estic vivint. Amb aixó no vull
Congreso mesos i mesos o encara més greu, quan hi ha cossos que moren al Mediterrani o les fronteres de Ceuta i Melilla, per exemple. Els cossos dels marges.
Fer-se present en un lloc on no sóc/estic. Aquesta és la tercera carta que escric des que vaig arribar. L’altre dia tornava a escoltar la conferència de Lúa Corderch en el marc de l’Aula Oberta de l’Institut de les Humanitats. A la primera part narra com arriba a parlar de cures proposant-se desaparéixer. M’agrada perquè la seva pràctica artística es contamina del seu moment vital i viceversa. Explica que es troba viatjant per a construir petits refugis, arquitectures efímeres, a la vegada que té cura del seu fill. És a través d’una llegenda que li explica un amic que s’adona que tenir cura, és una forma de desaparéixer ja que t’adaptes a les necessitats de l’altre. Després d’aquesta última setmana he tingut la necessitat no de desaparéixer, si no de fer-me present als carrers de Barcelona o no tant això sinó mantenir viu el contacte amb vosaltres, seguir acariciant-vos des de Rotterdam. Potser és per això que us escric.
Vaig provar d’escriure’t una primera carta fa uns dies però no m’acabava de fer el pes, te l’adjunto aquí com un empelt:
dir que no em relacioni i faci vida social, i tant que la faig, surto de l’habitació i vaig i torno. Peró com és evident, els vincles amb les persones que ni tant sols fa un mes que conec, no tenen res a veure als vincles que he creat amb els anys entre els cossos que m’envolten a Barcelona. I és que les bones relacions es cuinen a foc lent, inclús amb aquelles, com amb tu, que ni tant sols fa un any que conec, però sento que són vincles molt forts.
Ahir al vespre vaig veure 120 battements par minute una pel·lícula de 2017 que retrata les accions i vides dels activistes de l’ala parisenca d’ACT UP a principis dels anys nouranta. A la vegada fa poques setmanes vaig acabar de veure POSE, la série que posa veu i cos a les dones transexuals negres del Nova York de finals dels anys vuitanta en ple auge de la pandèmia del VIH en l’escena underground i les ballrooms novaiorqueses.
Farà un parell de setmanes vaig participar en un taller conduït per The Laboratory of Insurrectional Imagination, un col·lectiu d’artistes i activistes amb una llarga trajectòria treballant en diversos contextos d’activisme i protesta. El dia abans del workshop la Michell, professora que havia organitzat el taller, va enviar-nos un email de part d’en John i l’Isa demanant que penséssim una acció —que hagués tingut lloc, que ja hagués succeït— que per nosaltres fos políticament efectiva i a la vegada artísticament potent. L’endemà vam haver d’explicar l’acció pensada al nostre grup de treball. De totes les accions presentades, n’haviem d’escollir una que després utilitzant l’expressió corporal —sense utilitzar el llenguatge verbal—
<<
Estimada Margot,
Rotterdam, 7 d’octubre de 2019

hauríem de presentar a la resta de grups. Quan vaig rebre el missatge em va costar uns minuts tenir alguna idea, peró el primer que vaig pensar va ser en Carrying d’en Pepe Espaliú. Vaig explicar Carrying al meu grup i vam acabar decidint que seria l’acció que presentaríem a la resta de grups. Així va ser com vaig acabar sent transportat per tots els participants del taller al llarg de la sala. Descalç, assegut entre altres dos cossos que em vetllaven i em tenien cura.
Investigant sobre l’obra d’Espaliú vaig trobar la sèrie de dibuixos Diez últimos dibujos de l’any 1993, el mateix any de la seva mort. També la performance El Nido, 1993 que va tenir lloc a Arnhem (Païssos Baixos) en el marc del Sonsbeek Festival. Quins seran els meus últims deu dibuixos? Hi apareixen crosses, arrels, tela-aranyes i esquerdes, també un penis cansat amb claus. Em va cridar especialment l’atenció un dels deu dibuixos on a la part superior hi ha un cercle, que després seguint amb la investigació, vaig entedre que era la representació d’un niu i just a sota un el·lipse construida amb les paraules “...LA NADA DESHACIENDO HACIENDO LA NADA DESHACIENDO LA NADA HACIENDO LA NADA LA NADA DESHACIENDO LA NADA HACIENDO...”. Sembla que el meu dibuix Lluna i pou sigui calcat al seu. Ambdós, a la part superior i al centre, tenen un cercle que representa alguna cosa sobre nostre (el niu o la lluna) i a la part inferior una el·lipse que evoca el buit: en el meu cas un pou, i en el cas d’Espaliú aquest poema visual que al·ludeix clarament a una idea similar. Quina esgarrifança, oi? >>
A propòsit de les cures, Coderch en parla com una forma de desaparéixer —a la vegada també està reivindicant que el cos matern no només sigui entès com aquell que té cura i cria sinó també pot i ha de ser moltes altres coses més— i en canvi Espaliú en fa tot un acte reivindicatiu. Amb Carrying apareix al debat públic del context espanyol i posa damunt la taula la qüestió greu del VIH durant la dècada dels vuitanta i nouranta. És clar que aquesta diferència ve donada pel diferent lloc on es troben aquests dos cossos i des d’on parlen respectivament Coderch i Espaliú. Des d’on parlo, jo? Quin és el meu lloc? No se m’acut res més important que la cura que poguem tenir-nos les unes a les altres en temps tèrbols com els que vivim.

Una abraçada d’ós mandrós,
____
j t r